Catalunya, terra promesa d’emprenedors

Catalunya, terra promesa d’emprenedors

No hi ha solucions màgiques, ni tampoc d’aquelles que son tan del gust dels nostres governants, les que amb poc esforç els hi aporten moltes portades als diaris.

18/11/10 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Un altre cop, males notícies. L’EPA acaba de publicar la taxa de l’atur en el tercer trimestre i és del 20%, més de 4,6 milions de persones. Si analitzem aquestes dades, trobem que un 47% correspon a l’atur juvenil, del qual només un 2% té titulació universitària, i que un 49%dels aturats adults (entre 25 i 65 anys) no tenen el graduat escolar. És extraordinàriament important fer aquest anàlisi perquè ens diu d’on prové aquest atur. Quatre factors configuren la seva radiografia: fracàs escolar, altes taxes d’immigració de persones amb molt baix nivell de qualificació, la crisi immobiliària i de la construcció i la continua marxa d’instal·lacions fabrils cap a tercers països amb despeses de mà d’obra més barata, un degoteig que va començar ja fa molt temps. I això, per sobre de tot, ens dona pistes clares del que hem de fer de cara al futur, si volem reduir aquestes taxes a nivells raonables de forma realista.
 
Constantment sentim clams a favor d’invertir fortament en l’anomenada “economia del coneixement” i mai trobaran algú tan favorable a aquests plantejaments com la Cecot. Però això no pot ser ni molt menys l’única solució, en un termini raonable. Atès que no és d’esperar una reactivació del sector immobiliari a curt i mig termini, que tampoc és d’esperar un sobtat allau de trasllats de plantes industrials cap al nostre país, que ja hem tocat sostre en el sector turístic, on amb prou feines estan recuperant uns marges totalment depauperats, i que ningú encara ha descobert la fórmula màgica per convertir a tots aquests aturats en creatius, dissenyadors i doctors en uns pocs mesos, ja es veu que hauríem de pensar en alguna alternativa més, si no volem condemnar a una part molt significativa de la població a un atur “vitalici” i de passada a tot el país a una càrrega que el llastrarà per molts anys i l’impedirà ser competitiu.   
 
No hi ha solucions màgiques, ni tampoc d’aquelles que son tan del gust dels nostres governants, les que amb poc esforç els hi aporten moltes portades als diaris. Només ens queda una i és la d’apostar clarament per l’emprenedor “sense exclusions”.  I ara permetin-me que li doni la volta al tó d’aquest article que he començat, conscientment, amb una visió una mica negativa. Estic absolutament convençut que estem davant d’una autèntica oportunitat. El nostre país podria convertir-se, si entre tots ens ho proposem, en la “terra promesa dels emprenedors” d’arreu del món. Catalunya és un excel·lent lloc per viure, amb una geografia rica i variada, un clima càlid i un entorn cultural envejable. Tenim una ubicació privilegiada a prop d’un mercat com Europa, encara molt important. Tenim un potent teixit empresarial de PIMES de sectors molt diversificats, que poden garantir als emprenedors la disponibilitat de fonts d’aprovisionament de tot tipus on triar. Tenim un entorn educatiu que pot millorar però es de qualitat. Catalunya té 12 universitats, tres de les quals ja figuren en el rànquing internacional de les millors 500 i, les escoles de negoci catalanes - especialment IESE i ESADE , estan en els primers llocs en tots els rankings a nivell internacional. Finalment, l’entorn financer també ha millorat molt i només li fa falta un marc fiscal més atractiu per desenvolupar-se.
 
Cecot ha estat pionera amb l’impuls de BANC, associació d’inversors privats en xarxa, amb una plataforma que permet posar en contacte inversors potencials i emprenedors i amb la posta en marxa del Centre Català de la Reempresa, on emprenedors sense projecte es poden fer càrrec d’empreses viables sense successió. Però hem de dir que a vegades ens sentim molt sols en aquesta lluita. És veritat que es fan algunes cosetes, una mica d’estímul fiscal pels business angels per un costat, algunes petites iniciatives públiques i privades en forma de vivers d’empreses però, en definitiva, res que es pugui considerar una aposta en tota regla per l’emprenedurisme que, en tot cas, hauria de passar per un canvi de mentalitat en els nostres governants que permetés una millora substancial de la eficiència en les gestions a fer amb les administracions i un recolzament molt més decidit des d’un punt de vista fiscal. Des del nostre punt de vista, una gran oportunitat i alhora una de les poques alternatives que li queden a la nostra economia per sortir del pou.

Article publicat al diari Avui (07/11/2010)