Deixant la crisi enrere

Deixant la crisi enrere

Imatge de fletxes traspassant un mur
Arriba el moment de la veritat. Quan el lector llegeixi aquest article ja s’haurà constituït el nou govern de l'Estat, que haurà de fer front a una situació especialment complicada.

09/01/12 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Òbviament, aquesta crisi ha deixat una cosa clara i és que el nostre model econòmic està obsolet. Hem gastat més del que teníem i això ens ha malacostumat a tots. Si no volem acabar com els països rescatats, hem de dirigir els nostres esforços cap a un altre model. Refundar les bases de competitivitat.

Ja no és moment de parlar més de crisi si no de prendre decisions. Dels nous governants cal esperar que prenguin aquelles mesures necessàries per reactivar la nostra economia. Tot respectant l’equilibri pressupostari, cal sacsejar les prioritats i partides per donar cabuda als incentius i estímuls al creixement de l’economia, especialment via innovació i internacionalització, i a les inversions productives.  

Deixem mentalment la crisi enrere! Reconeixent les dificultats del moment present i futur immediat, ara ja estem en un nou paradigma. Més risc, més implicació, gestió més eficient, recursos escassos i més cars, agilitat, anticipació i cooperació en són les claus per transitar-hi.

I predisposem-nos a conviure-hi. El codi intern de cadascú de nosaltres passa per la nostra generositat en el terreny de les nostres postures personals. Inspirat en valors i actituds constructius i d’esforç. 

En un altre pla, s’hauran de dur a terme canvis, de caràcter financer, que poden ser bàsics per donar liquiditat immediata al sistema. Sóc partidari del concepte “banc dolent”, al que les entitats bancàries poguessin traslladar els seus actius tòxics per millorar, així, els seus balanços i d’aquesta manera disposar de capital “lliure” per augmentar les línies de finançament que està reclamant el teixit empresarial i els particulars.

En aquesta línia, caldria també fomentar una regularització fiscal, basada en el retorn de capitals de l’estranger, que ens podria fer recuperar fins a 50 mil milions d’euros. Aquesta mesura s’ha posat en pràctica als països desenvolupats de l’OCDE amb molt bons resultats. Es tracta d’aplicar aquests dinersa finalitats econòmicament interessants, des de l’ampliació de capital de les empreses a co-finançar el “banc dolent” o noves infraestructures intel·ligents.

També voldria recordar altres temes estructurals que ens han d'ajudar a tornar a la via de la competitivitat econòmica.

En primer lloc, no podem posposar més una veritable reforma laboral. Però inicialment un reduït nombre de mesures “trencadores” per pràctiques, veritables proves-pilot, adreçades a col·lectius com emprenedors de nous negocis, micro-empreses o auto-emprenedors, serien molt benvingudes. Un corrent de confiança a la contractació per reduir l’atur i l’economia submergida. 

En segon lloc, cal apostar pel desenvolupament d'una autèntica política industrial. Cap país de les dimensions i de les ambicions del nostre pot ser realment competitiu sense una estructura equilibrada entre el turisme, el comerç, la construcció, el sector primari, el coneixement, els serveis i la industria. A Catalunya, la indústria i els serveis directament vinculats a aquesta, suposen més de la meitat del valor afegit de l’economia. Es respira aquesta consciència entre els governs i en l’opinió pública? Siguem conscients de que cal reforçar aquesta fortalesa.

En tercer lloc, cal afrontar d'una vegada la reforma educativa. Res més estratègic per remuntar persones i economia. S’ha de fer un canvi real en els principis, tornant a valorar la cultura de l’esforç i l’aposta pel talent. En definitiva, tornar a apostar per l’excel·lència.

I, per últim, serà necessari una reforma del sistema fiscal en profunditatper fixar l’equitat fiscal entre territoris, amb l’objectiu de cercar un model de concert econòmic basat en l’esforç i aportació de ciutadans i empreses.

Publicat a l'Econòmic (07/01/2012)