Desolador

Desolador

Fotografia de freephotodigital.com
Aquests dies el govern espanyol ha publicat les seves balances fiscals territorials, de les que conclou que Catalunya no té dèficit fiscal sinó que fa una contribució solidària cap a les comunitats més pobres.

07/08/14 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Aquests dies el govern espanyol ha publicat “les seves balances fiscals territorials”, de les que conclou que Catalunya no té dèficit fiscal sinó que simplement, en ser una comunitat rica, fa una contribució “solidària” cap a les comunitats més pobres, càrrega que ha estat qualificada com de raonable pels economistes més propers a les tesis del govern espanyol. No entraré a debatre els mètodes de càlcul de les balances fiscal, ni tampoc si són 8.455, 11.000 ó 16.000 milions d’euros -per això ja estan els economistes i els propis polítics del partit del govern, que també fonamenten les altres xifres - però sí que vull fer referència al concepte de solidaritat.

Llegeixo directament del diccionari de la RAE que la paraula solidaritat té dues -només dues- accepcions. La primera és literalment: “Adhesión circunstancial a la causa o a la empresa de otros” i la segona, de caire més jurídic, “Modo de derecho u obligación in sólidum”.

Partint de la primera accepció crec que tots coincidiríem en que, en la definició, la paraula “circumstancial” és clau. I té sentit, doncs se suposa que la solidaritat ha de pretendre aconseguir que el receptor dels ajuts en faci un bon ús per fonamentar el seu autòcton creixement. De fet, sempre que es parla de “solidaritat interterritorial” es fa en el context del “reequilibri” per a aconseguir que finalment tots els territoris desenvolupin les seves capacitats i millorin el progrés de la seva gent. En base al propi esforç. Espavilant.

Per altra banda, si ens agafem a la segona accepció crec que també estaríem tots d’acord en que la clau està en que els drets i obligacions de tots els implicats s’han d’assolir de forma conjunta en un marc harmònic i racional, és a dir, que hi ha d’haver un esforç equivalent entre els que donen i els que reben. Quan parlem d’assolir la responsabilitat sobre un fet jurídic de forma solidaria, estem dient que tots ens fem responsables de forma equitativa.

Bé, doncs en el cas de l’estat espanyol, ni una cosa ni l’altra. En els darrers trenta anys, la distancia en termes de riquesa entre els territoris s’ha mantingut, fins i tot en alguns casos s’ha agreujat, tot i les ingents quantitats de diners invertides per a, es suposava, ajudar-los a establir el seu desenvolupament futur. A més, grans “aportadors” han perdut la seva ordinalitat. Que descansat anar rebent, que descoratjador anar donant!

Cap sensació que això vagi a canviar en el futur. Ni “circumstancialitat” ni equitat en l’esforç.

Cal concloure que s’ha d’actualitzar el concepte de “solidaritat” entre els territoris d’España: compartir, fraternitat, recíproc sosteniment, consciència d’interessos comuns i limitació en el temps. De la mateixa manera que les comunitats més riques tenen l’obligació, fins i tot moral, d’aportar recursos econòmics a les més pobres, aquestes tenen l’obligació moral d’esforçar-se al màxim per aprofitar-los.

La Unió Europea ens ha ensenyat que rebre és transitori. Si això no succeeix, no podem parlar de solidaritat real, sinó de dependència perenne.  Dissuasiu.

I una consideració final; els recursos rebuts s’han de prioritzar en moure trens o en accelerar talent?

Article publicat a Elpuntavui (29/07/2014)