Les fal·làcies de l’Estat del Benestar

Les fal·làcies de l’Estat del Benestar

Fotografia d
El concepte d’Estat del Benestar que coneixem avui en dia, no va aparèixer fins a la fi de la II Guerra Mundial, quan tots els Governs es van fer garants de l'anomenada “conquesta social”.

10/01/11 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


 
El concepte d’Estat del Benestar o welfare state,que coneixem avui en dia, no va aparèixer fins que no es va posar fi a la II Guerra Mundial, quan tots els Governs, tant els socialdemòcrates d’esquerra com els conservadors de dreta, es van fer garants d’aquesta anomenada “conquesta social”.


Segons la OCDE, l’Estat del Benestar ha de cobrir prestacions a la gent gran (pensions, serveis de dependència...), vidus sense cobertura (pensions, pagaments de funerals...), cobertures per incapacitat (incapacitat física o psíquica), salut (cobertura mèdica, etc.), família (permisos maternals i paternals, garanties salarials pre i post-embaràs...), polítiques actives d’ocupació, atur (cobertura salarial, jubilacions, etc.), i altrespolítiques socials (segells de menjar, habitatges de protecció oficial, etc.).
 
 
No obstant, l’Estat del Benestar que s’ha creat a Espanya en els més de 30 anys de democràcia no només ha assolit nivells europeus, sinó que, en alguns casos, potser els ha extralimitat. La realitat és que l’estat s’ha anat encarregant cada vegada de més qüestions, passant de benefactor a nanny i, finalment, sent progenitor, amb la consegüent retallada de llibertats, acceptada per les majories dominants. Un progenitor que ha estat excessivament protector, sense fer entendre que era insostenible que hi hagi més gent vivint de l’estat, durant més temps, i menys gent dedicada a generar riquesa per a sostenir-ho, durant menys temps.
 
 
Ara, però, la greu conjuntura econòmica ens ha obligat a repensar aquest contracte social. Existeix un cert acord en què la situació és insostenible perquè com a país som bastant més pobres del que ens pensàvem i, perquè, a més, potser hem oblidat els veritables fonaments de l’Estat del Benestar que es basen en l’ajuda als que realment ho necessiten. El model actual l’hauríem de qualificar de clarament descompensat. D’una banda, trobem nombrosos exemples de pràctiques que serien pròpies de l’Estat del Benestar, però que no estan dutes a terme per aquest, sinó per la iniciativa privada. Obres de caritat i d’ajuda als desafavorits, realitzades per entitats privades, com Caritas, ajuda a la dependència, per associacions com Amics de la gent gran o Talita, serveis com els que fa Creu Roja, i un llarg etcètera. Per contra, fruit de l’incompetència i la mala gestió, es destinen recursos per a coses totalment innecessàries o molt discutibles. Des de la publicitat institucional la majoria de les vegades absolutament supèrflua; passant pels grups sobre protegits, com funcionaris improductius, pre-jubilats de cinquanta i pocs anys; la sagnant ILT provocada més per la mala gestió i organització de la sanitat que fa que alguns treballadors estiguin cobrant la baixa més temps del necessari; la proliferació d’estudis, càrrecs públics, assessors i organitzacions que depenen de l’estat; les infraestructures de tot tipus amb un ús escassíssim (pavellons municipals, determinats aeroports...); fins arribar als falsos aturats, l’economia submergida i en general el frau fiscal.
 
 
Tot això que hem mencionat no correspon a pràctiques pròpies de l’Estat del Benestar, sinó que és, simplement, llençar els diners i per tant és una autèntica fal·làcia. Actualment, Espanya és el cinquè país de la Unió Europea en què les empreses estan sotmeses a una major càrrega fiscal, amb un promig del 56,9% sobre els beneficis, segons dades publicades pel Banc Mundial en el "Doing Business 2010". En definitiva, no és una qüestió de recaptar més, sinó de gestionar millor.
 
 
La crisi de l’Estat del Benestar i les subsegüents reformes econòmiques que comporten faran canviar la base de l’estructura econòmica i l’estructura del sector públic. La solució, al meu entendre, no és acabar amb l'Estat del Benestar, sinó organitzar millor l’ús dels diners de tots i, de certa manera, tornant a la filosofia que el va inspirar en els seus inicis i que estava basada en un reequilibri social i, sobretot, en la protecció dels més febles, aquells que realment no es poden valer-se per si mateixos.

Article publicat al diari Avui (09/01/2011)