Deixem-nos de fal.làcies

Deixem-nos de fal.làcies

Antoni Abad
El diccionari defineix que una fal·làcia és un conjunt de paraules disposades per a “enganyar”. Altres definicions diuen que és un raonament lògicament incorrecte tot i que pugui arribar a ser molt persuasiu.

06/04/10 Antoni Abad


Hi ha molts tipus de fal·làcies però n’hi ha dues especialment adequades per a la darrera mesura que el Govern de l’Estat vol aplicar a partir del mes de juliol. Es tracta de les induccions possibles, que no probables ni certes, i de les veritats a mitges.

Com va informar la ministra Salgado, l’u de juliol s’implantarà la pujada generalitzada de l’IVA. Queda clar que el missatge que el Govern envia amb aquesta mesura és que “hem de recaptar més impostos per a mantenir les prestacions socials”. I aquí ve la primera fal·làcia que consisteix en induir a creure que pujant els tipus de l’IVA les prestacions socials tenen prioritat quan la mesura va a reduir dèficit pressupostari exclusivament.
 
Fa poques setmanes quatre premis Nobel d’economia estaven a Catalunya convidats per la Barcelona Graduate School of Economics. Aquests economistes tenen perspectives, sensibilitats i perfils ben diferents entre ells. Però preguntats sobre el recurs de pujar el tipus d’IVA a Espanya, coincidien en que la mesura afectarà negativament a la recuperació econòmica, que produirà un impacte negatiu en el PIB a curt termini i fins i tot la consideraven contraria als fonaments sòlids de les finances públiques: més ingressos en base a més activitat. Fent un paral·lelisme, en els moments actuals de crisi, una empresa es planteja augmentar els preus de venda, sense canviar cap atribut dels seus articles, o més aviat està ajustant costos i despeses per oferir el producte a un preu inferior? Doncs l’Estat espanyol encareix tots els productes i serveis (també l’educació i la sanitat) per als ciutadans que viuen o consumeixen dins d’Espanya, és a dir, els residents i els que ens visiten. Un cop més el Govern ens passa a empreses i ciutadans el problema de la seva baixada d’ingressos per la via del mínim esforç. En lloc de “pujar preus” el que hauria d’enfocar és actuar decididament en la segona línea del compte de resultats: les despeses! Reduir-les exigeix lideratge, pedagogia i esforç. La fórmula a aplicar a les finances públiques és 3A+C. “A” d’aprimament, d’agilitat i d’austeritat i la “C” de cooperació. Cooperació público-privada intensa, a fons.
 
També cal apuntar que la mesura de pujar l’IVA, per l’experiència històrica, tendirà a crear més competència deslleial pel teixit empresarial: l’economia submergida. Necessitem acotar-la però com diu un vell empresari, en aquest país la inspecció no surt a caçar al bosc sinó que va sempre a caçar al zoo.
 
Un cop més, sembla que el Govern espanyol ha optat per mesures fàcils enlloc d’atacar l’arrel dels problemes. Sincerament creiem que s’ha acabat el temps de les mesures efectistes cara a la galeria, s’ha acabat el temps de les fal·làcies, ha arribat el moment de les mesures que impliquin canvis estructurals reals i sòlids per refundar les bases de competitivitat del país. 
 
Si el Govern veu que l’Estat té un problema estructural d’equilibri entre despesa i ingrés, que parli clar i faci la pedagogia de valors i actituds adequada. Quan ja no es té la màquina d’imprimir bitllets i tirar de dèficit s’acaba, perquè no es dedica a explicar obvietats? L’estat del benestar es fonamenta en un marc de drets però també de deures. Els drets són cost i els deures aportacions i contribucions en metàl·lic i en espècies. Els recursos monetaris, és a dir els impostos, surten principalment de l’activitat econòmica privada, de les empreses i dels ciutadans. No hi ha consciència generalitzada de l’origen de les finances públiques i el missatge polític abona una idea màgica de possibilitats il·limitades.
 
Per orientar: quin sentit té que l’Estat continuï gestionant empreses dedicades al transport o a l’enviament de sobres i paqueteria, sempre amb dèficit, quan el sector privat ja ho fa i molt més eficientment? Podríem omplir pàgines i pàgines amb preguntes de similars característiques. Sense necessitat de recórrer a fal·làcies de cap mena, l’impacte seria clar i directe. L’Estat passaria de sostenir dèficit a ser receptor de fiscalitat via impostos i cotitzacions socials i l’economia de mercat es beneficiaria perquè es generaria més activitat.
 
El camí que porten temps recorren els països que ja no estan en recessió apel·la a l’interès general i a la responsabilitat. Les bosses d’estalvi potencial en la gestió dels serveis i les despeses que suporten les administracions públiques són extraordinàries i tenen un altíssim valor il·lustratiu per als ciutadans. La bona gestió dels recursos nostres, de tots els ciutadans, ens obliga a cadascú a exigir-la. Tan fàcil com entendre que el sistema no incentiva ni premia els que estalvien i s’ajusten als pressupostos, siguin de titularitat pública o privada. No ser eficient o incomplir previsions no té conseqüències pels gestors més enllà de que malbaraten els nostres diners. Amb recursos limitats, hi ha quelcom més progressista que administrar bé el diner de tots?