Per una reforma profunda de la funció pública

Per una reforma profunda de la funció pública

Fotografia d´Antoni Abad, president de la Cecot
La greu crisi econòmica no ha impedit que per primera vegada en la història del nostre país s’hagi superat els tres milions de funcionaris, segons les dades de l’EPA del primer trimestre de 2010. Article publicat a l´Avui (12/09/10)

14/09/10 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Catalunya no és aliena a aquesta “tendència”: entre 2005 i 2010, la Generalitat ha augmentat en 31.037 el nombre de funcionaris, segons dades de la pròpia administració.

D’una banda, sorprèn i molt que en l’era de les noves tecnologies - que en el sector privat han significat el redisseny i automatització dels processos amb el conseqüent augment de productivitat i agilitat- el nombre de funcionaris no hagi minvat. Algú podria pensar que estic proposant engreixar les llistes de l’atur. Res més lluny de la realitat. Tot aquest personal substituït per la reenginyeria de processos i l’automatització, adequadament format, pot dedicar-se a altres tasques que generin valor afegit, incrementant així la riquesa del país. Hauríem de ser tots més conscients que l’única sortida que tenim és aconseguir generar major activitat econòmica productiva. Ara per ara el model està descompensat. Molt poca generant riquesa i massa gastant-la.

Hi una segona perspectiva que condueix a les mateixes conclusions i que també em té perplex. Tot i estar immersos en una de les crisis econòmiques més grans dels últims temps – per a molta part de la població és, sens dubte, la pitjor mai viscuda – les nostres administracions públiques, lluny de posar fre a l’ocupació pública l’han augmentat significativament situant-la en el 18,6% de la població activa. En aquests moments, on famílies i empreses estan fent els màxims esforços de contenció, revisant totes i cadascuna de les tasques i de les despeses, sembla mentida que les nostres administracions no siguin conscients del que està passant i del camí emprès per les principals economies del planeta.

I no em vull quedar només en la crítica. Crec que hi ha solucions i que no són tan difícils d’implantar fent la pedagogia adient. En primer lloc, caldria concretar la forma en la que hem de mesurar l’activitat pública i, en aquest sentit, hi ha dos indicadors molt clars: el valor afegit i la productivitat i eficiència. Això ens conduiria d’entrada, com ja ha passat en el sector privat, a identificar moltes activitats que no tenen el més mínim sentit o que poden ser fàcilment substituïdes per processos automàtics. En segon lloc ens conduiria a poder analitzar si estem prestant els serveis públics de la forma més eficient possible. Proposaria fer un treball de benchmarking entre “operadors” del sector privat i del sector públic, en aquelles activitats en les que es poden trobar “competint”, i recolzar a aquells que aconsegueixin els millors resultats. Això sí, demano que ningú faci dogmatisme. Tothom hauría d’estar d’acord en que no hi ha res més progressista que administrar eficientment els diners de tots. Penso en un cos de funcionaris molt més reduït que l’actual, però altament qualificat i ben remunerat, que depengui dels resultats de la seva tasca, i mai, del color polític del govern. Un “civil servant” que col•laborés intensament amb la iniciativa privada, amb la prioritat principal d’atendre a les persones (físiques i jurídiques) amb eficiència i cordialitat.
El trist contrast es produeix quan aquest dimarts, a un quart d´onze del matí, en el transcurs d’una conversa professional l’interlocutor em diu que com a funcionari està indignat amb el senyor Rodríguez Zapatero perquè li ha retallat un 5% el salari. I m’explica que el seu sacrifici no té cap sentit tenint el compte el que està passant en aquells moments en el seu departament. De quaranta-tres persones que el conformen, només n´hi ha dues treballant i em diu “el veritable problema és de gestió. O s´afronta o també acabaré sent un funcionari que incompleix amb el seu compromís professional de treball”.
En aquest context i, com ja hem dit en una altra ocasió, quin sentit tenen certes decisions del govern augmentant impostos o retallant despeses si no van acompanyades de les necessàries transformacions i reformes que ens homologuin internacionalment?
I si anem per nota com a país, apuntar que les administracions més modernes basen la contractació dels  treballadors públics en el mateix marc laboral que la resta de treballadors. Ens entenem i ens hi posem?