Evolució democràtica

Evolució democràtica

Antoni Abad, president de la patronal Cecot
Si ens aproximem als darrers esdeveniments del panorama general del nostre país, observem, en primer lloc, que es passeja amb dificultat per les places d’algunes ciutats ocupades per ciutadans indignats “amb el món”.

06/06/11 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


 

Més concretament, aquestes persones volen mostrar la seva indignació cap a la classe política i l’ordre econòmic. I també, només calia passar-hi, contra tantes i tantes altres temàtiques. El moviment, que des del “bonisme” s’ha qualificat d’espontani, apartidista, asindicalista, pacífic i obert, clama per una democràcia participativa i vol un canvi en el sistema econòmic i polític. És cert que entre aquests indignats hi ha una barreja molt heterogènia d’idees i de propostes, moltes de les quals potser no tenen massa sentit o fins i tot són totalment contradictòries amb els principis que han inspirat el moviment. Però això no desacredita en absolut la millor versió bàsica que es podria resumir en una sola sentencia: hi ha un profund i generalitzat descontentament amb la forma en la que la classe política ve encarant i abordant els problemes del nostre país.

 

En segon lloc, cal referir-se al desenllaç dels comicis celebrats el passat 22 de maig, que confirmen un canvi de cicle polític a Catalunya i a l’Estat. Aquestes eleccions han designat els responsables que han de guiar i gestionar la dura correcció dels comptes públics i disminuir acceleradament el dèficit públic, que no és altra cosa que no estirar més el braç que la màniga. Malgrat el relat “oficial” que hem vingut escoltant, màgic i irresponsable per fer creure que els recursos financers eren inesgotables, avui els calaixos de les Administracions Públiques estan buits i sense accés a més crèdit. Perquè els prestamistes volen cobrar i dubten de la capacitat de retorn d’aquest “Estat del benestar”. Que n’hem sigut d’innocents acceptant aquesta versió! Com recordava fa unes setmanes, millor que parlem amb realisme: “Societat del benestar” perquè els recursos per mantenir el benestar surten del nostre esforç, que també marca la nostra capacitat de retorn dels deutes. “Ells”, alguns, han sortit derrotats a les urnes, però els deutes ens queden a nosaltres, els ciutadans, i una “patata calenta” difícil de gestionar pels que ara els toca governar. Aprendrem per sempre més d’aquesta lliçó tan dura?  

 

Relligant amb bon propòsit ambdós esdeveniments, cada dia queda més clar la urgent necessitat de capgirar la praxis democràtica. Entenent que té moltes cares i facetes, voldria apuntar-ne alguna.

 

Amb recursos financers públics tan limitats pel costat dels ingressos, valdria la pena buscar amplis consensos en l’enfocament de les prioritats en que aplicar-los, en com fer els ajustaments, en com incorporar criteris d’eficiència en la gestió de les administracions, en com premiar la diligent i bona gestió i com penalitzar la dolenta, en com incorporar molta més cooperació público-privada a les tasques i serveis públics tradicionalment gestionats per les administracions, en com retre comptes de manera clara i senzilla, és a dir, comprensible. En definitiva, en homologar-se internacionalment en termes de Societat del benestar.

 

Aquests amplis consensos els han de promoure els nous alcaldes i alcaldesses i, com no, el recent nou Govern de Catalunya, amb els altres partits polítics però també amb els representants de la “societat civil”. Els temps actuals, les necessitats, la consciència general de tenir recursos limitats i els corrents de renovació i regeneració democràtica així ho exigeixen.

 

Les millores seran segures i els estalvies també. Es tracta d’avançar en democràcia sostinguda i sostenible, on els ciutadans no ho deleguen “tot” durant quatre anys a canvi d’anar-ne un a votar. L’optimització de la gestió es traduirà en estalvis de diners. I la desafecció política podrà anar minvant. Està en les nostres mans posar-s’hi immediatament.

 

I acabaré recordant que en la versió “original” de la paraula progressisme hi ha una accepció  que manifesta que no hi ha res més progressista que administrar bé els diners de tots. Els hi deixem els nostres diners “a ells” o ens n’ocupem?

Article publicat al diari AVUI (05/06/11)