Aprendrem alguna cosa de tot plegat?

Aprendrem alguna cosa de tot plegat?

Tornar al mal anomenat problema de la “sequera” en aquests moments es pot veure com un intent de fer llenya de l’arbre caigut.

30/05/08 Antoni Abad, president de la Cecot


No és aquesta la meva intenció avui, tot i que motius no me’n manquen. Però la meva obligació és no deixar passar l’oportunitat per reflexionar i contribuir modestament per tal que coses com aquesta no tornin a passar. Per deixar les coses ben clares, crec que cal dir-les pel seu nom. Mai no ha existit un problema de sequera a Catalunya. El que sí hem patit són grans i profundes deficiències en la gestió de l’aigua. És del tot evident que no ha plogut suficient, en quantitat i espai, com per compensar els constants increments de consum (els sona “la pertinaz sequía” com a tapadora de clamoroses ineficiències en altres èpoques?). Dir això i, sobre tot, fer-ho servir com a justificació de la situació actual, és una obvietat i una clara mostra de la deixadesa que hi ha hagut en la gestió d’un tema tan cabdal.

Calia arribar a aquesta situació? Perquè l’anàlisi de l’evolució de les necessitats i disponibilitats d’aigua que tenim, evidencien que el problema que avui patim s’ha anat gestant des de fa més de 20 anys. Per veure això no cal ser cap expert. Observant l’evolució de les reserves d’aigua any rere any era totalment previsible, des de fa temps, que arribaríem on som. Cal creure, doncs, que els nostres governants de les darreres dècades no han estat capaços de veure-ho? No sóc tan ingenu com per pensar que la situació no era coneguda, aquest no ha estat el problema.

Les raons cal cercar-les en la forma en què els nostres polítics, en els diferents governs i en l’oposició, han gestionat la situació. La història del nostre país està plena d’exemples on allò que ha primat principalment és la presa de decisions a curt termini i l’especulació contínua per captar noves borses de vots o per no perdre-les. Les decisions relacionades amb la gestió de l’aigua són complexes, requereixen prendre decisions compromeses, que sempre deixen algú descontent. Són decisions que comprometen molts recursos i que requereixen plantejaments que poden transcendir un govern determinat. Però aquesta no ha estat en absolut l’actitud dels nostres representants. Ben al contrari, portem anys presenciant “l’espectacle” en què des d’un mateix partit es prenen posicions totalment contradictòries segons “bufa el vent” electoral, on s’amaga informació perquè arriben eleccions, on es prenen decisions un dia suposadament pensant en el bé comú, i es rectifiquen al dia següent perquè “quatre persones” fan una mica de soroll. Entre els qui no han actuat quan tocava, mentre miraven cap a l’altra banda per a no prendre decisions impopulars, i els qui han posat pals a les rodes, ens han fet perdre el temps... i els diners, perquè les mesures de xoc per tal de pal·liar ara la situació ens costaran molts milions d’euros. Fins i tot ara, en el moment crític del “corre-m’hi tots!”, alguns no estan a l’alçada.

Sincerament, espero que de tot això aprenguem alguna cosa perquè el problema a mig i llarg termini és lluny d’estar solucionat. I no vull acabar sense fer una darrera reflexió: si els nostres polítics no canvien radicalment la seva actitud, aquest serà només el penúltim problema estructural, en vindran d’altres. El proper pot ser el de l’energia i, sinó, temps al temps!