Trèvol de tres fulles

Trèvol de tres fulles

Imatge d
Va ser a la primavera de 2010 quan organismes internacionals ens van “fer pujar els colors” en relació als problemes estructurals que patia l’economia espanyola.

03/07/11 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


 

Va ser a la primavera de 2010 quan organismes internacionals ens van “fer pujar els colors” en relació als problemes estructurals que patia l’economia espanyola i van obligar al govern a prendre una sèrie de mesures que, fins aquell moment, s’havien negat a assumir. Ara, un any i uns mesos després, tornem a estar en les mateixes.  Tant des dels estaments representatius internacionals com l'OCDE, el Fons Monetari Internacional (FMI), o la mateixa Unió Europea (UE), com des de les organitzacions empresarials estem repetint que el nostre mercat laboral és molt inflexible i que, conseqüentment, la reforma de la negociació col·lectiva a Espanya és fonamental perquè s’augmenti la flexibilitat laboral i es redueixi, d’aquesta forma, el problema de la creació d’ocupació del nostre país. Tenint en compte els exemples propers, que ens indiquen que Espanya té el risc de ser tutelada, sembla evident que la UE forçarà al Govern espanyol a anar més enllà de les mesures que s’han pres fins ara. I què trist seria que ens ho haguessin d’imposar una altra vegada des de fora.

 

Per altra banda, el que està passant no és fàcil d’entendre perquè no ens cal inventar res. Tots plegats coneixem suficients models de referència, i prou sòlids, com per adaptar-ne algun a les nostres necessitats. No té cap sentit que el nostre país sigui tan diferent de la resta, molts dels quals ja estan en creixement.

 

I és que hem perdut un temps molt valuós en la reforma d’aquest model insostenible, ja que aviat farà quatre anys que va començar la crisi, els aturats sumen ja cinc milions i milers d’empreses han hagut de tancar. I, ara que hem tingut novament l’oportunitat d’abordar aquesta reforma transcendental, una vegada més, no s’han resol els eixos principals que es demanaven. Les reclamacions més importants feien referència a temes com l’ultraactivitat, ja que s’imposa la mediació i l’arbitratge per solucionar els conflictes dels convenis, quan no té cap sentit perquè requereix l’acord de les parts implicades amb la dificultat que això comporta; a la flexibilitat interna tant en quant a la mobilitat funcional com a la geogràfica, la possibilitat de les anomenades “desvinculacions”, per tal que les empreses puguin actuar de manera més ràpida per adaptar-se a la seva situació específica mitjançant la renegociació de les condicions laborals. Un altre punt demanat era el de la recentralització, perquè l’empresa sigui el centre de l’estructura dels convenis de manera que, de les seves necessitats, sorgeixi les condicions de negociació. I tampoc s’ha proposat cap novetat en l’àmbit de la contractació, ni en la indemnització per acomiadament, ni en el greu problema de l’absentisme laboral, ni en el possible lligam dels salaris a la productivitat ni, finalment, cap referència específica rellevant a la pime, que és la que ha de crear aquesta ocupació, que és el teixit empresarial majoritari i que és qui genera dues terceres parts de l’ocupació i el valor afegit. En definitiva, una gran oportunitat perduda que ni servirà per crear ocupació ni satisfarà als mercats, a més de generar en la ciutadania encara més desencís.

 

De moment, el text aprovat està mancat d’embranzida, determinació i ambició. Des de la Cecot considerem que encara hi ha una darrera oportunitat per esmenar, en la seva pràctica totalitat, el text que ha entrat en el Congrés. En la seva tramitació parlamentària s’haurien de produir grans millores substancials en el redactat.

 

Com deia a l’inici, totes aquestes mesures són conegudes i funcionen a països del nostre entorn. La única explicació possible per a que no estiguin sobre la taula cal trobar-la, lamentablement, en clau electoral.  El govern és feble i és per això que pensa que una reforma en profunditat acabaria amb les ja escasses probabilitats de sortir-ne dignament d’unes hipotètiques eleccions. El problema, com ja els ha passat en els darrers anys, és que mai contemplen la hipòtesi de que si no fan res, això encara pot anar a pitjor i, clarament, això pot passar.

Des del meu punt de vista un govern mínimament seriós només tindria tres sortides: arribar a un pacte amb el PP i CiU al que, posteriorment, es puguin sumar la resta de partits, és a dir, un pacte d’estat per fer les reformes pertinents, o per responsabilitat d’estat i defensa de l’homologació del país en termes internacional prendre totes les decisions de reformes estructurals en profunditat en solitari, o sinó, convocar eleccions a la tardor.  I, per raons evidents, li demanem que es decideixi per una, ja.

Article publicat al diari AVUI (03/07/2011)