Massa Photoshop a l’economia del país

Massa Photoshop a l’economia del país

No vull perdre massa temps en analitzar la situació en la qual ens trobem a hores d’ara, com tampoc les seves causes.

21/11/08 Antoni Abad, president de la Cecot


Tanmateix, sí que vull fer algunes reflexions. En primer lloc, he de dir que no em sembla gens bé aquest totum revolutum en què alguns estan interpretant la situació actual. Si de veritat volem saber què ha passat i, el que és més important, extreure’n alguna conclusió, cal que separem la crisi financera internacional de la situació de l’economia catalana i espanyola. També cal que separem els comportaments associats al risc empresarial, lícit encara que a vegades el seu resultat pugui ser negatiu, de les actuacions delictives, que han de ser perseguides implacablement. En segon lloc, també vull dir que és hora que toquem tots de peus a terra. Una part del que ens està passant té les seves arrels en creure en la bondat d’un determinat model de creixement basat en l’increment desproporcionat de l’endeutament de les famílies, de certs sectors d’activitat empresarial i del propi sector financer, que ha servit per augmentar de forma desmesurada el consum i per fer créixer artificialment el sector immobiliari. Dit d’una altra manera, els darrers 15 anys s’ha aplicat molt “photoshop” per tal d’exagerar les bondats del model, amagant-ne les “arrugues” que tenia, així com la baixa productivitat i l’alt absentisme, que ens han fet perdre molta competitivitat. En aquests moments, cal recordar que aquest “photoshop” va enlluernar tant que, fins i tot, va conduir a la barbaritat que alguns fessin desaparèixer el Ministeri d’Indústria amb el beneplàcit de molts.

En tercer i últim lloc, crec que és absolutament injustificat carregar totes les culpes a l’anomenat “model capitalista”. O és que potser hauríem de demanar un inventari dels milions de metres quadrats de sòl públic que, en lloc d’utilitzar-se per construir habitatges protegits que ara semblen tan necessaris, les administracions públiques han venut en subhasta a preu d’or? Demanem també un inventari de tot el sòl privat no urbà requalificat mitjançant decisions administratives per fomentar, d’aquesta manera, un creixement que permetia recaptar més impostos? En darrer terme, qui és responsable quan una societat suposadament madura accepta com a normal, de manera generalitzada, la utilització de l’endeutament a 10, 15 o 20 anys per comprar béns de consum?

I ara toca enfocar el futur. Però per sortir de la situació actual no només és necessari saber interpretar-la adequadament, sinó també fer una reflexió important d’on volem arribar. Tinc la impressió que la major part de la societat encara està pensant en un “tornar on érem”. Jo simplement crec que això és una quimera i que ni tan sols és desitjable. És veritat que és difícil dir en aquests moments que no tornarem a creixements molt alts ràpidament, que caldrà fer sacrificis per part de tothom i, a més, amb poc retorn a curt termini i que certes actituds, com l’absentisme injustificat, l’ineficiència de les administracions o la cultura de l’enriquiment “fàcil”, hauran de canviar si volem progressar. No sé si veig líders disposats a dir les coses tal com són i amb la valentia de recomanar el “camí sacrificat i difícil”, que és el que té més probabilitats d’èxit. Ben al contrari, els darrers mesos el que hem vist és com s’ha intentat negar l’existència de la crisi i, quan ja era impossible negar-la, s’han tirat “pilotes fora” i a hores d’ara s’està prometent una sortida fàcil i ràpida. Els sóc sincer? Un assessor polític segurament no té més remei que recomanar aquesta actitud; contràriament suposaria un “suïcidi polític”. I això em fa expressar una darrera reflexió per acabar aquestes línies. Quins defectes existeixen al nostre model de societat, que prima el fet que els nostres dirigents ens ocultin la realitat i castiga aquells que ens diuen les coses tal com són?

Blood, sweat and tears...