Societat del benestar

Societat del benestar

Antoni Abad, president de la patronal Cecot
D’ençà que el nou Govern català està en el poder, les consignes més repetides han estat: ajustament i austeritat.

09/05/11 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


 

Aquest missatge ha posat en ebullició les estructures que donen suport l’anomenat “estat del benestar”, especialment en l’àmbit sanitari i educatiu. El President ha anunciat, en reiterades ocasions, que el seu Govern haurà de fer front, com a mínim dos anys, a dures retallades al trobar-se uns comptes de la Generalitat amb un dèficit molt més gran del previst, en un escenari financer espanyol molt depauperat.

 

En un context de crisi com l'actual, s’entenen bé i són benvingudes totes les iniciatives de reduccióde la despesa amb la finalitat de minorar el dèficit. No fer-ho és suïcida i una irresponsabilitat envers les properes generacions. Perquè el finançament del dèficit es sosté amb deute a llarg termini, que són compromisos que acabarà assumint la següent generació.

 

I val a dir que és demagògic agitar l’opinió pública qüestionant la continuïtat de l’estat del benestar, quan del que es tracta és de disminuir, racionalitzar i optimitzar els recursos que són necessaris per al seu funcionament. És a dir que recórrer aquest camí és imprescindible per a la seva pervivència, perquè sigui sostenible en el temps.

 

Des de Cecot celebrem que, per fi, es posi fil a l’agulla i fins i tot pensem, que des d’un punt de vista de la ciutadania, és positiu que el Govern no maquilli la situació crítica que estem vivint sinó que l’expliqui amb rigor. Personalment estic en contra de que els governants ens tractin a tots nosaltres, als ciutadans, com a “nens petits” amb un paternalisme mentalment mutilant.  Plantejar les coses tal com són, és l’única manera de que tots siguem conscients de l’esforç que haurem de fer en els propers temps. Alhora que s’ha d’enviar un missatge que incorpori, en positiu, uns objectius i un full de ruta... ja ho va dir Churchill “Blood, sweat and tears”.

 

No obstant això, és evident que hi ha punts de fricció importants i que hem d’aconseguir alinear els principals partits polítics (ara ja ha governat tothom) perquè facin la pedagogia responsable i moderna que traslladi el sentir de l’interès general: no podem continuar gastant més del que ingressem.  

 

En aquest context, cal assenyalar com a punt crític que no tots els serveis de l’estat del benestar (sigui de titularitat pública o privada/concertada) es gestionen amb els mateixos criteris i per tant els seus costos i la seva eficiència té un rang de variabilitat en proporció de fins a 1 a 3 per un mateix servei. Per tant, en temps de recursos tan escassos, hem de demanar mantenir a ple rendiment i ocupació els serveis que tenen millor quocient  prestació/ cost i hem d’exigir els ajustos més forts o el tancament d’activitat en els pitjors gestionats per cars i ineficients. És de sentit comú i bona administració. Com en les nostres empreses, com en les nostres llars.

 

Si com a ciutadans fóssim tots conscients de que hem delegat en les Administracions la gestió dels nostres impostos, seria fàcil mentalment fer un pas que considerem absolutament necessari. Catalunya no té un estat del benestar sinó que tenim una societat de benestar. Perquè som nosaltres, els ciutadans que amb el nostre esforç i contribució ens dotem a nosaltres mateixos, via impostos com a principal font, dels recursos necessaris per a poder dir que vivim en un país benestant.  Des d’aquesta consciència general no es pot acceptar malbarataments, deficiències, amiguismes, ineficiències, sectarismes i alguns altres “ismes” de caduca referència. Volem resultats en competència premiant qualitat i cost. Perquè volem donar continuïtat i millorar en prestacions, en equitat i en gestió la nostra societat del benestar. Només així serà sostenible i creïble.

 

De tot plegat se’n deriva l’obligació de les Administracions de passar comptes detalladament als administrats dels diners que ens administren. Potser una bona manera de començar aquest camí i de fer pedagogia en el moment en que ens trobem, fora conèixer detalladament, centre per centre i servei per servei, el que ens costa cadascun d’ells. Es disposa d’aquesta informació, només falta la seva difusió. L’esperem per treure’n conseqüències constructives.