Més flexibilitat

Més flexibilitat

Imatge d
Finalment, els agents socials han arribat a un acord en matèria salarial, de flexibilitat interna i negociació col·lectiva.

01/02/12 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Tot i que és una bona notícia, l'acord és clarament insuficient, fet que obligarà al Govern a impulsar una nova reforma laboral.  És veritat que hagués estat ideal que patronal i sindicats haguessin aconseguit un acord que afectés als temes de més calat, però això sembla impossible en el context actual.

En els últims anys i de manera reiterada, determinats agents s'han enrocat a protegir únicament a col·lectius de  treballadors entre els que tenen feina, en detriment de la resta i, sobre tot, dels que no tenen ocupació que, lamentablement, cada dia són més.  La reforma necessària, en una situació tan complexa i delicada com la que estem vivint, necessita l'adopció de mesures més novedoses i agosarades, per  traslladar confiança a qui té una possibilitat de donar una feina, i  que seria bo que es materialitzessin abans que ens les imposin els mercats i l'UE.

Des de Cecot estem convençuts de que cal un canvi profund que afectaria fins i tot a l'Estatut del Treballadors, que hauria d’evolucionar cap a un "Codi del Treball" que fos únic per treballadors públics i privats però, mentre no el consensuem, cal prendre mesures que tinguin un efecte immediat. Les mesures a prendre són variades i no oculto que moltes vegades amb conseqüències incertes. És per això que només veiem un camí a curt termini, que és el de realitzar proves pilot amb impacte immediat, que generin confiança en la contractació. I en quins camps hem d'actuar? Doncs bàsicament en el de la flexibilització de les relacions laborals, especialment pel que afecta als nous emprenedors i les microempreses que han de poder contractar oblidant-se de passius laborals, és a dir, dels costos que els suposarà incorporar una persona a la seva plantilla si després resulta que no la poden assumir i han de prescindir dels seus serveis.  

Hi ha qui per desconeixement o per mala fe, associa aquestes propostes amb retrocessos socials, però res més lluny de la realitat. Només hem d’observar a la majoria dels nostres països veïns, com Àustria o Dinamarca, per adonar-se. En el model austríac el concepte indemnització no existeix i el treballador en cas d'acomiadament, disposa d'un fons creat a partir de la contribució d'un 1,53% del salari brut anual al compte de cada treballador. Aquest fons es pot traslladar d’una ocupació a la següent acompanyant cada canvi d’empresa de l’empleat. Per altra banda, Dinamarca compta amb un dels mercats laborals més dinàmics i competitius del món, amb una taxa d'atur en els nivells més baixos d'Europa. Per acomiadar, l'empresari no ha de pagar res, només ha d'avisar a l'empleat amb tres mesos d'antelació. Una vegada fóra de l’empresa, la persona afectada rep una substanciosa prestació de desocupació, que pot perllongar fins a un màxim de dos anys. La mitjana de temps destinada fins a trobar una nova ocupació és de 3 mesos.

A aquesta mesura, caldria afegir al menys dues més: la primera és la flexibilització  en les condicions de treball. El dinamisme que ha imposat la globalització és del tot incompatible amb les posicions immobilistes que es troben sovint en aquest sentit. La segona és concebre els convenis com a contractes i no com a lleis de forma que les empreses puguin adequar aquests convenis a les seves necessitats específiques. Sincerament, penso que se'ns està acabant el temps. O ho fem nosaltres o algú de fora ens ho acabarà imposant.

Article publicat a El PuntAvui (27/01/2012)