La cultura del canvi constant

La cultura del canvi constant

Antoni Abad, president de la patronal Cecot
En parlem molt. Tant, que fins i tot ha arribat un moment que no sembla una cosa innovadora, però no és així.

12/11/10 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


I no ho és perquè en la majoria dels àmbits ens hem quedat simplement en el discurs i, sóc dels convençuts que el gran i nou paradigma que se’ns planteja és arrelar en la societat la cultura del canvi i aprendre a progressar i a conviure en aquesta situació de forma permanent i constant. Com dic s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre aquesta paraula i, fins i tot, s’han promogut canvis importants en molts àmbits, especialment l’empresarial, però sostinc que fins ara sempre s’ha fet des d’una perspectiva antiquada, des d’una perspectiva incorrecta. En termes generals hi ha hagut i continua havent molta resistència al canvi i, fins i tot, en els casos en el que és acceptat o promogut, sempre ho és des de la perspectiva de que no és una cosa permanent, sinó una etapa de transició, sovint traumàtica, entre dos estadis suposadament estables. És cert que en les empreses en general, òbviament entre les que estant aconseguint mantenir o millorar la seva competitivitat, són les que en primer lloc han abordat aquests processos i en molts casos amb notable èxit. Però hem d’anar en compte perquè com he dit al principi   el risc està en considerar que això és una cosa conjuntural i que en un moment o altre tornarem a entorns competitius estables que suposadament ens permetrien sostenir determinats posicionaments o criteris competitius. Un exemple senzill pot il·lustrar clarament que vull dir. Un canvi del tipus “discret” seria augmentar fins a doblar la capacitat de produir i servir els productes o serveis d’una empresa. Per contra, desenvolupar una estratègia de canvi constant a l’empresa consistiria en preparar-la per ser capaç de mantenir la seva competitivitat tant si segueix produint les quantitats actuals o dues vegades més. Penso que moltes empreses comencen a entendre aquest nou paradigma però he de reconèixer que estic preocupat perquè no veig en absolut que la societat, i els nostres governants, estiguin centrats i orientant comportaments. Quan Spencer Johnson ens va dir que algú “ens estava prenent el formatge” i va escriure que havíem de ser valents i anar a cercar altres llocs on trobar formatge, es va oblidar del més important, de dir que l’objectiu no era trobar un altre formatge en el que “instal·lar-se” sinó  que l’objectiu ha de ser desenvolupar la capacitat de menjar i satisfer la nostra “gana” amb altres aliments, a fer-ho amb una cadència irregular i, fins i tot a ser capaços de sobreviure en determinats períodes de desdejuni perquè entre d’altres coses en un moment determinat el nostre excés de gana havia fet que es buidés el rebost. Doncs bé, he de dir que assisteixo amb preocupació a l’evolució dels missatges que des dels governs s’estan emetent a la societat. El camí obligatori és el del canvi permanent però s’està fent massa tímida i lentament. El pitjor de tot és que s’està enfocant enganyosament amb el missatge de que els canvis promoguts són només un sacrifici obligat i que en un temps determinat tot tornarà a ser com abans i això és incert i a més indesitjable.