La reforma educativa: Tots som responsables

La reforma educativa: Tots som responsables

Antoni Abad, president de la patronal Cecot
Tots el experts, i també els neòfits amb sentit comú, coincideixen en que el coneixement és clau pel benestar de la nostra societat. Article publicat al diari Avui (25/07/2010)

26/07/10 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


Jo encara diria més, la clau està en desenvolupar la capacitat per a treure profit d’aquest coneixement, en benefici de tots. Òbviament en la base d’aquesta problemàtica es situa el model educatiu que tant a nivell escolar, com universitari i professional, gestiona el nivell de coneixement de la societat en el seu conjunt. I només cal seguir els diferents estudis internacionals que mesuren el rendiment acadèmic dels nostres alumnes per concloure que el nostre país té un model educatiu manifestament millorable i que si no ens afanyem a millorar-lo ens espera un futur força complicat.

I quins són els principals problemes? En primer lloc un excés de persones amb llicenciatura i formació molt teòrica, però molt poca formació pràctica; combinada amb importants mancances en la formació professional de tècnics, comandaments intermedis i personal de base. El segon problema és el baix coneixement de l’anglès a tots els nivells i l’escàs ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en la docència. I el tercer, per a mi el més greu, és una crisi molt profunda de valors que, és cert, transcendeix molt l’àmbit específic de l’educació vist des de la perspectiva actual, que es combina amb un model pedagògic que pràcticament no ha evolucionat en els darrers cent anys i per això no pot encaixar els nous reptes socials. I l’actitud, perquè si l’aptitud suma, l’actitud multiplica.

Si en el terreny de la diagnosi sembla relativament senzill posar-se d’acord, quan avancem cap a les propostes de canvi és quan venen els problemes, sobretot perquè comencen a posar-se de manifest les visions partidistes i corporativistes de tots els col•lectius implicats: professorat, associacions de pares, centres, administracions i partits polítics. Però algú l’hi ha de posar el dit a la nafra, si volem curar-la. Començaré per dir que en la meva opinió urgeix que en el procés educatiu, a tots els nivells, s’involucrin més “actors” i hi hagi molt més compromís per part de tothom.

Quan dic més “actors” penso, per exemple, en els mitjans de comunicació i en tots aquells personatges que per la seva condició orienten conductes socials. Quan parlo de més compromís de tots els col•lectius em refereixo a aspectes com l’educació en valors en el si de les famílies, de la que avui han fet, en molts casos, desistiment. També a la innovació pedagògica i la flexibilitat per incorporar l’anglès, les TICS i els nous conceptes a l’ensenyament per part del col•lectiu docent, que en molts casos, presenta força resistència al canvi. I a la coordinació adequada dels recursos i dels processos per part de les administracions que en casos com el de la formació professional, l’escolar i la universitària sembla que caminin totalment d’esquenes unes de les altres. També a la flexibilització del marc laboral que estimuli simultanejar la formació i el treball o en la necessitat imperiosa d’invertir i prestigiar la formació professional i incrementar el nivell d’exigència, sobretot a nivell universitari. També a la “lleugeresa” amb la que determinats mitjans de comunicació fan les seves programacions, amb l’excusa de la “llibertat d’expressió”, i que incideixen de forma tant negativa en la transmissió de valors. I finalment a la forma en la que la majoria dels partits polítics han afrontat el problema de la immigració i la seva integració en les aules. La barreja de “bonisme” i tacticisme polític ha provocat greus problemes que no només han incidit en els alumnes a integrar sinó a tota la resta. Un compromís més proper al que és realment possible, seria desitjable, tot i que no donés tants vots.

El darrer oferiment és la necessitat de que el món empresarial participi activament en el disseny dels processos de reforma educativa i en la mateixa gestió, més enllà de la titularitat. A més la cooperació público-privada ha d’anar molt més enllà. Hem d’homologar-nos internacionalment.

Reiterar que ens estem jugant molt i tinc cada vegada més clar que si no posem totes les cartes sobre la taula i no parlem obertament, l’únic que aconseguirem és malbaratar un munt d’esforços i d’energies per aconseguir molt poc. Algú ha fet balanç del que ens costa l’educació pels pobres resultats que obtenim? Escandalós.