Negociació col·lectiva: canvi de paradigma

Negociació col·lectiva: canvi de paradigma

Antoni Abad, president de la patronal Cecot
Recentment, s'ha signat l'Acord Social i Econòmic per al creixement, l'ocupació i la garantia de les pensions, que suposa la recuperació del necessari diàleg social.

23/02/11 Antoni Abad, president de la patronal Cecot


 

En aquest sentit, aplaudeixo la iniciativa, però no ens enganyem: només tanca concreció en la reforma pactada de les pensions. La resta de capítols són poc més que una mostra de bones intencions. Aquest mateix dia, també es va fer pública la taxa d'atur de gener de 2011, que ja se situa en més de 4,2 milions de persones.
 


A la Cecot estem convençuts que aquest ha de ser el repte en els propers mesos i que les solucions cal enfocar-les bé des del principi. La taxa d'atur a Espanya és i seguirà sent de les més altes al món desenvolupat per una raó. Perquè som un país poc competitiu. Ni tenim una força laboral barata que treballi moltes hores, ni una d'alta qualificació que ens permeti competir per productivitat i qualitat. És a dir, costos molt alts per a les prestacions que oferim. I estem aquí per dues raons. La primera és que en els últims quinze anys la negociació col·lectiva s'ha convertit en una autèntica “cessió empresarial” a canvi, això sí, de “pau social”. Els successius convenis han implicat increments salarials per sobre de la inflació, acompanyats de reduccions de jornada laboral i augments constants de tot tipus de “petits privilegis”, permisos retribuïts, minuts per a l'esmorzar, etc. Això, sempre aplaudit socialment, ha tingut un problema molt greu i és que no s'ha vinculat de cap manera a la competitivitat empresarial.



Paral·lelament, el món ha canviat molt en poc temps. Quan l'entorn competitiu era bàsicament el nostre país, tenien un cert sentit els convenis provincials i/o autonòmics. Però avui dia depenent del mateix conveni podem trobar una empresa en creixement, internacionalitzada i amb moltes possibilitats en un mercat emergent i una altra que es troba en crisi, amb una mà d'obra d'edat avançada i poc formada, en un mercat madur. Ambdues requereixen un acord totalment diferent.
 


I, quina és la solució? redefinir totalment el concepte de negociació col·lectiva, en cinc punts: En primer lloc vincular increments salarials a la productivitat i la qualitat; segon, fomentar un marc laboral molt més flexible i adaptable a les necessitats de cada empresa; tercer, afavorir els pactes d'empresa per sobre dels convenis d'àmbit superior, que permeti que representants dels treballadors i empreses negociïn segons les seves necessitats; quart, introduir el concepte d’ ultraactivitat, mitjançant el qual, no sigui obligatori partir del conveni anterior per començar la negociació. I, finalment, desjudicializar la vida laboral.
 


És evident que aquesta reforma és imprescindible, però hem de tenir clar que no donarà resultats de forma immediata. Per aquesta raó, és necessari abordar un pla de xoc, combinant mesures estructurals amb unes altres a curt termini per aconseguir recuperacions de la situació, sostenibles en el temps.

Article publicat a La Vanguardia (17/02/2011)