Gestionar la crisi és la gran prioritat actual

Gestionar la crisi és la gran prioritat actual

La sensació general, recreada maliciosament per alguns mitjans, és que estem envoltats de crisi. La patim més o menys empresaris, treballadors i societat en general, ens fixem en tot un seguit de dades que demostren el deteriorament de l’economia ...

23/03/09 Antoni Abad


És evident que les coses no van tant bé com voldríem, però també que no tot va malament i que hi ha més coses positives de les que estem veient o sentim comentar. A més a més, el pessimisme no ens farà millorar els comptes de resultats de les nostres empreses, ni els salaris dels treballadors ni els comptes de l’Estat. La realitat és que ningú no coneix ben bé l’estat de la situació i menys cap a on anirà. Aquesta incertesa és la que està generant aquest estat de “baixes pressions” generals.
No obstant això, si algun pilar tinc clar que és cabdal en moments d’incertesa, aquest és el de la gestió en majúscules. De fet, portar el timó quan el vent bufa a favor ho pot fer qualsevol. Fa pocs dies, en un sopar convocat pel president Pujol, vaig ser testimoni directe que a Catalunya hi ha un bon grapat d’empreses que van bé i tenen projectes de futur per créixer i millorar i, per tant, crec que puc ser positiu sense deixar de ser realista.
Anem a pams. Veient tot el que s’intenta per procurar pal·liar la crisi i convençut que no hi ha receptes màgiques, em vénen al cap algunes preguntes. Per exemple, si finalment la causa principal de la crisi financera i econòmica actual han estat excessos aplicats sobre un escenari de baixos tipus d’interès, com és que la recepta que s’està aplicant a tot arreu és procurar tenir tipus d’interès baixos? No ens estarem equivocant una altra vegada si no hi posem un termini ni establim controls que funcionin? Tampoc entenc massa els dirigents que estan dient que el que és important és no deixar de consumir. Amb el mateix patró, sense mesura i endeutant-nos? El govern, de fet, ens anuncia, un dia sí l’altre també, que destinarà nous recursos econòmics per estimular l’economia i per garantir la protecció social. En base a més “classes passives” o, més aviat, prioritzant inversions estratègiques (hard i soft), eficiència, competència de serveis i més cooperació público-privada? Si tenim clar que l’Estat s’està endeutant, i força, qui ho acabarà pagant? O hi ha retorn al dispendi o ens faran una OPA o mendicarem... La disjuntiva no és pas retòrica.
No seria més raonable pensar que per sortir de la situació actual hauríem de fer esforços per estalviar i recompondre la situació financera de moltes famílies, per millorar la productivitat i ser més competitius en l’escenari internacional, per estudiar més i fer més recerca i millora contínua? S’entén que sol·licitar austeritat, responsabilitat i esforç és difícil, poc popular i potser poc rendible electoralment, però oi que és necessari i és el que toca fer? No dient-ho, no estarem allunyant el tema per a més endavant, practicant un cop més equivocadament allò de “qui dia passa any empeny”?
En tot cas, les prioritats conjunturals no ens han de fer oblidar els reptes estructurals pendents, tot allò que en temps de bonança hauríem d’haver fet. No podem deixar passar l’oportunitat de transformar substancialment el país. En són bons exemples gestionar bé la immigració, cabdal per al futur de la nostra economia; establir un nou marc laboral per a unes relacions de treball basades en la confiança i el sentit comú; o posar els fonaments perquè els nostres fills i les generacions futures gaudeixin d’una educació de qualitat, feta de coneixements i de responsabilitat i adequada a les exigències empresarials del futur.

Però, dit això, és vital que empresaris i treballadors ens posem a treballar i deixem de perdre el temps explicant-nos tots plegats com de malament veiem les coses. L’altre dia sentia una frase sàvia que deia “qui es preocupa, no s’ocupa”. I el que ens cal fer és parlar menys, mirar endavant i treballar de valent pel futur. Estem en crisi i no ens atrevim a fer canvis? No sembla lògic.